Dia 834: Blau, blau, blau per tot arreu

NZ_834_0

No hi ha res millor que obrir els ulls al matí, mirar per la finestra i adonar-te’n que estàs a un lloc com aquest. La veritat és que no sabem què més dir-vos del Tekapo Lake que no us haguem dit ja, així que haurem d’intentar omplir els paràgrafs següents amb històries vàries que puguin ser del vostre interés.

Llac Tekapo, un bonic lloc on despertar-se

Llac Tekapo, un bonic lloc on despertar-se

Al matí, després d’estar una estona jugant amb els ànecs i de fer-nos moltes fotos maques davant de l’hotel, vam anar a fer un passeig pel voltant del llac en busca de les famoses flors de color rosa i lila, anomenades lupins. La típica foto que surt a totes les postals de NZ és la del llac Tekapo envoltat d’aquestes floretes tan maques.

Passeig pel voltant del Tekapo

Passeig pel voltant del Tekapo

Tot i que uns nuvulots molt lletjos començaven a formar-se sobre un dels extrems del llac, hem tingut bastanta sort i hem pogut gaudir dels colors turquesa que el caracteritzen. Només per això, tant nosaltres com els pares i tiets de l’Èlia ja hem quedat satisfets. No hi ha cosa que més ràbia ens faci que acostar-nos fins aquí i tenir un dia gris que canvii completament el color de l’aigua i no es faci justícia amb la realitat.

Nova Zelanda, el país saturat de color

Nova Zelanda, el país saturat de color

Hem tingut molta sort i durant uns pocs segons tots els xinos han desaparegut dels voltants de la famosa església del Tekapo, la Church of the Good Shepherd, així que ens hem pogut fer una foto de família on podeu veure que realment hi som tots (menys un servidor que feia de fotògraf). Trobar aquest lloc sense gent és gairebé impossible…

Tot això ja ho coneixeu de posts anterior

Tot això ja ho coneixeu de posts anterior

Quan ens hem cansat de Tekapo hem continuat la ruta clàssica cap al sud en busca dels altres llacs, Pukaki i Ohau. De camí ens hem trobat amb meravelles de la natura com aquest fantàstic i claríssim arc de Sant Martí. En aquell moment no hi havia ni un núvol ni una gota d’aigua, així que no sabem molt bé d’on ha sortit aquest…

Arcs de Sant Martí de camí cap al Mount Cook

Arcs de Sant Martí de camí cap al Mount Cook

La següent parada prevista era al poble del Mount Cook, Aoraki. El camí al costat del llac Pukaki és un dels més espectaculars que hem vist pel color de l’aigua, però ni el pic de la muntanya més alta de Nova Zelanda ni res del que hi havia al fons de la vall semblaven voler formar part de les nostres captures fotogràfiques. Avui el malvat Sauron s’ha fet amb el poder d’aquesta zona i l’ha convertit en un autèntic Mordor, un pou de foscor i pluja contínua.

A Aoraki diluvia, així que no tenim massa cosa a fer

A Aoraki diluvia, així que no tenim massa cosa a fer

Com que no ens agrada massa mullar-nos hem estat una estona a l’interior del macrohotel Hermitage, un edifici monstruós i horrible que algú no massa intel·ligent i sucat per uns quants milions de dòlars ha decidit construir aquí. Després de xafardejar una estona les botigues de souvenirs i de cotillejar el museu de Sir Edmund Hillary des de l’altre banda de la tanca, hem decidit que aquí no teníem res a fer i hem seguit endavant.

Quan veiem aquests colors ens entren ganes de plorar de l’emoció

Quan veiem aquests colors ens entren ganes de plorar de l’emoció

Hem tornat pel mateix camí i un cop hem passat el llindar de Mordor tot ha estat perfecte un altre cop. Cel blau, colors de les aigües espectaculars… sembla mentida que el temps pugui canviar tantíssim en només 10 kilòmetres.

Trobar núvols al damunt del Mount Cook és el més normal del món ja que el vent fred i humit que arriba a la costa oest xoca amb els Southern Alps i quan s’eleva la humitat es condensa en forma de núvols i precipitació. Així que no us desespereu si us acosteu fins aquí i no podeu veure aquesta fantàstica muntanya.

“Postureos” varis davant del meravellós llac Pukaki

“Postureos” varis davant del meravellós llac Pukaki

Com veieu hem recuperat molt ràpid els ànims quan ens hem trobat amb el Pukaki en aquestes condicions. Probablement ho hagi repetit més d’un cop però cada cop que veig els colors d’aquest llac m’entren ganes de plorar i d’agraïr eternament a la naturalesa per donar-nos un regal tan especial com aquest. És un lloc que s’ha de visitar.

Que consti que les imatges no estan sobresaturades eh!

Que consti que les imatges no estan sobresaturades eh!

Com que avui anàvem bé de temps i no havíem de conduir molt kilòmetres hem decidit acostar-nos fins al Lake Ohau i parar a dinar al lodge. El James (el meu jefe) ens havia recomanat venir a passar una nit aquí i després de l’experiència d’avui estem segurs que hi tornarem.

Parada per dinar al magnífic Ohau Lodge

Parada per dinar al magnífic Ohau Lodge

El lloc és molt tranquil i està totalment aïllat de qualsevol altre. El millor d’aquest tipus de lodge és que acaben sent allotjaments molt familiars i els dinars/sopars es fan a taules allargades on comparteixes amb altres persones que també estan allotjades allà, de manera que pots intercanviar experiències i conèixer a gent nova. És un concepte molt interessant totalment diferent al que estem acostumats.

Més detallets del Lodge recomanat pel James

Més detallets del Lodge recomanat pel James

Avui, però, no hi havia ningú més al lodge a l’hora de dinar (suposo que els kiwis no estan massa acostumats a dinar a les tres de la tarda), així que hem pogut estar tranquils gaudint d’aquestes fantàstiques taules de formatges. Estava tot tan bo que no hem deixat ni les flors de decoració…

Detalls del nostre dinar, flors incloses

Detalls del nostre dinar, flors incloses

Hem conduit una estoneta més i ens hem plantat a Omarama, on avui tenim pensat passar la nit. Concretament ens quedem al Omarama Top 10 Holiday Park i ens costa 270NZD la nit. Ja veieu que els preus de tots els hotels on ens quedem ronden els 250-300NZD per sis persones… i que quedi clar que són hotels decents on els pares i tiets de l’Èlia s’han sentit còmodes, és a dir, que no els hem portat als llocs més barats de tots.

La nostra caseta a Omarama

La nostra caseta a Omarama

Com que encara ens quedaven un parell d’hores de llum hem preguntat a la propietària de l’hotel i ens ha recomanat acostar-nos fins a les Clay Cliffs, unes formacions argiloses molt curioses que es troben a uns 10 kilòmetres del centre del poble.

Les imponents Clay Cliffs d’Omarama

Les imponents Clay Cliffs d’Omarama

De fet, per arribar a les Clay Cliffs s’ha de creuar una finca privada i el propietari ha volgut treure partit i ha decidit cobrar 5NZD per cada cotxe que entri. Hi ha una honesty box on es posen els cinc dòlars i una nota que diu que hi ha càmeres de vídeo-vigilància (mentida com una catedral). Aquest cop vam pagar perquè som bons, però la propera vegada no ho serem tant.

Semblen poca cosa però valen molt la pena

Semblen poca cosa però valen molt la pena

Hem estat una bona estona entretinguts caminant per l’interior d’aquesta Montserrat en miniatura… i és que qualsevol lloc ens recorda a la nostra terra. Les estructures d’aquests penya-segats ens han recordat molt als pinacles d’un dels parcs nacionals que vam visitar a la zona de Perth, Austràlia, però aquestes són molt més curioses.

Investigant per l’interior dels penya-segats d’argila

Investigant per l’interior dels penya-segats d’argila

Aquests penya-segats d’argila estan compostos de capes de grava i llims, dipositats pels rius que flueixen de les glaceres existents fa relativament poc, uns 2 milions d’anys (ja sabeu que a nivell geològic un parell de milions d’anys no és res).

Aprofundint a les tenebroses Clay Cliffs

Aprofundint a les tenebroses Clay Cliffs

Tot i que caminar per l’interior d’aquests pinacles ja és una experiència que val molt la pena, nosaltres ens hem quedat amb ganes de més i els valents de l’expedició hem pujat fins a la part superior dels penya-segats des d’on hem pogut gaudir d’unes vistes fantàstiques amb aquestes curioses formacions als nostres peus. Si teniu 15 minuts us ho recomanem totalment.

Algunes panoràmiques des de la part superior

Algunes panoràmiques des de la part superior

Quan tornàvem cap al cotxe ens hem creuat amb uns ànecs-nen que buscaven a la seva mama. Hem intentat passar desapercebuts però els pobres animalons s’han encarinyat de seguida amb nosaltres. Hem jugat amb ells una estona però tristament els hem hagut d’abandonar. Esperem que la seva mama els hagi trobat i no els rebutgi.

Uns nens que busquen a la seva mama

Uns nens que busquen a la seva mama

Finalment, quan s’ha fet de nit i abans que totes les botigues del poble tanquessin, hem anat a comprar una mica de carn per fer una barbacoa a les parrilles de l’hotel. Mentre cuinàvem la carn una parella de catalans que estava a la seva lluna de mel s’han posat a la parrilla del costat i hem estat de xarrera una bona estona.

Un sopar deliciós i a dormir aviat que demà ens toca kilometrada… Bona nit!

Leave a Reply

%d bloggers like this: