Dia 836: Una nova visita a The Catlins

NZ_836_0

Com us vam prometre ahir, el lloc on hem passat la nit té molt millor pinta amb una mica de llum, tal com podeu veure a les fotos següents. I es que Pounawea és un lloc aïllat, molt tranquil i amb molt bones vistes del Catlins river en la seva desembocadura cap al Pacífic.

Vistes a primera hora just davant del nostre hotel

Vistes a primera hora just davant del nostre hotel

Si ens heu anat seguint sabreu que l’Èlia i jo ja hem estat a The Catlins i que la majoria dels llocs que hem vist avui ja eren coneguts per a nosaltres. Tot i així, us tornarem a posar una mica al dia sobre aquest parc nacional tan conegut situat al sud-est de l’Illa Sud de Nova Zelanda.

Primera parada del dia al Nugget Point

Primera parada del dia al Nugget Point

A The Catlins hi ha diversos punts de visita obligada. Alguns són més coneguts que altres, alguns són prescindibles i altres indispensables. Un dels llocs que heu de visitar és el Nugget Point, el punt més septentrional de The Catlins. La presència del far és totalment necessària per avisar als vaixells dels nuggets o trossos de roques escampats pels primers metres de costa. Si veniu a l’època de l’any adient potser també podreu veure foques i pingüins.

El far famós i els nuggets tirats per l’aigua

El far famós i els nuggets tirats per l’aigua

Després hem conduit fins a Cannibal Bay (aquest lloc encara no el coneixíem), probablement un dels llocs més coneguts pels surfistes de totes les categories. A aquesta platja tan tranquil·la hi ha molt bones onades tot i que necessitareu una bona protecció tèrmica per resistir les gèlides aigües d’aquestes latituds.

Passeig per Cannibal Bay

Passeig per Cannibal Bay

Por suposat hem fet la parada obligada a algunes de les milions de cascades que hi ha per aquí. De fet no recordo el nom ni em ve massa de gust buscar-lo a internet, així que us deixo que investigueu una mica (us servirà d’ajuda buscar el post que vam escriure fa un temps sobre The Catlins).

Les primeres cascades del dia

Les primeres cascades del dia

Conduir per aquest parc nacional i tenir un dia tan maco com el que ens ha fet avui es una combinació complicada per poder fer més de 10 kilòmetres seguits. Cada cop que hem vist algun lloc maco on parar i fer un parell de fotografies l’hem aprofitat. En el cas de les fotos d’aquí sota, les vistes des del Florence Hill lookout són espectaculars.

Parada al mirador de Florence Hill per gaudir de les vistes

Parada al mirador de Florence Hill per gaudir de les vistes

Com que l’Èlia i jo ja ho teníem tot més o menys conegut ha estat força complicat sorprendre’ns. Probablement un dels moments on més hem gaudit ha estat durant el dinar que hem fet a The Whistling Frog Café (el cafè de la granota xiuladora). Cadascú ha demanat un plat diferent i així hem pogut tarat una mica de tot.

Menjar boníssim al restaurant de la granota feliç

Menjar boníssim al restaurant de la granota feliç

La veritat és que ens ha encantat el menjar i els preus són bastant normals. Mmmmm mireu quina taula de formatges i embotits (evidentment res a veure amb els de la nostra terra) i quins postres més deliciosos… només pensar-ho se’m fa la boca aigua.

Només recordar-ho se’m fa la boca aigua...

Només recordar-ho se’m fa la boca aigua…

Després de dinar hem seguit amb la ruta de les cascades i hem parat a les McLean Falls, les més espectaculars de la regió. Us recordem que tot i ser les més maques i més altes de la zona (22 metres), les més visitades són les que us hem mostrat anteriorment perquè són molt més accessibles. La veritat és que la gent és bastant vaga i per no caminar 20 minuts es perden llocs com aquests…

Unes cascades una mica més imponents

Unes cascades una mica més imponents

I aprofitant que el lloc és maco i que els pares de l’Èlia s’han animat a formar part de la fotografia, aquí us deixem un parell de fotos on surten molt afavorits. Mentrestant el Panta i la Cati devien estar investigant els voltants o fent-se un selfie amb el mòbil tailandès que es van comprar a la primera visita que ens van fer l’any 2013 (què lluny queden aquelles passejades per Khaosan Road i aquells pad thais deliciosos….).

Mira què simpàtics la Pepi i el Nacho

Mira què simpàtics la Pepi i el Nacho

No podíem marxar de The Catlins sense parar al bosc petrificat de Curio Bay. Per variar avui tampoc hem vist cap dels pingüins d’ulls grocs que viuen aquí habitualment… es que no sabem calcular bé els horaris i sempre arribem massa tard o massa d’hora. Us prometem que algun dia us posarem fotos d’un yellow-eyed penguin a menys d’un metre de distància.

Buscant als pingüins al bosc petrificat de Curio Bay

Buscant als pingüins al bosc petrificat de Curio Bay

Aquest bosc petrificat té més de 180 milions d’anys i se sap que els arbres van créixer en una època de clima subtropical abans de que existíssim herbes o plantes amb flors. El bosc original va ser sepultat per les inundacions massives de cendra i runa volcànica provinents d’alguna erupció. Hi ha molt pocs boscos fòssils coneguts d’aquesta edat i aquest és un dels més extensos i menys pertorbats. Aprofiteu per venir-lo a veure quan la marea està baixa, l’únic moment en que els troncs estan exposats i es fan clarament visibles.

Detalls dels arbres petrificats

Detalls dels arbres petrificats

I a aquestes hores del dia ja començàvem a encaminar-nos cap a les zones més australs del país, una d’elles l´Slope Point, conegut pel meravellosos camps verds, els seus arbres inclinats pel fort i fred vent que bufa des de l’Antàrtida i per ser el punt més proper al continent glaçat, a tan sols 4803 kilòmetres.

Preciosos paisatges verds al costat de Slope Point

Preciosos paisatges verds al costat de Slope Point

Per arribar fins a l’Slope Point primer haureu de conduir uns quants kilòmetres per una carretera sense asfaltar i després d’aparcar el cotxe al costat de la tanca i de la senyal blava que veieu aquí sota haureu de caminar per una finca privada seguint els marcadors grocs. No té pèrdua però s’ha d’estar atent.

De camí cap al punt més austral de Nova Zelanda

De camí cap al punt més austral de Nova Zelanda

La veritat és que aquest punt és molt maco però segurament no el podreu gaudir gaire per culpa del vent. Penseu que entre aquest punt i l’Antàrtida no hi ha absolutament res, així que els vents tenen un fetch de gairebé 5000 kilòmetres… quasi res! Per cert, el fetch és la longitud de les aigües sobre les quals bufa un vent determinat… un concepte molt utilitzat en el càlcul de la força del vent que actua sobre una presa.

Un fred que pela a la punteta del sur

Un fred que pela a la punteta del sur

Poca cosa ens quedava ja per veure a aquestes alçades del dia. Una d’elles era el Waipapa Point i el seu famós far. Com ja sabeu la costa dels Catlins és bastant perillosa degut a la seva irregularitat i als fort vents que bufen i per això s’han produït molts naufragis a la zona.

Un altre far que també coneixeu

Un altre far que també coneixeu

El més conegut i també un dels pitjors naufragis de Nova Zelanda va ser el del vaixell de vapor que feia ruta entre Port Chalmers i Melbourne. Es va enfonsar davant mateix de Waipapa Point i van morir 131 persones. Com a conseqüència es va construir aquest far de fusta tan maco que encara segueix actiu.

Tota la família mirant a l’infinit

Tota la família mirant a l’infinit

I per fi hem arribat a un dels punts més esperats del dia. Sort que hem pogut arribar abans que es fes fosc perquè el darrer cop ja vam haver de cancel·lar la visita per falta de llum. Doncs bé, es tracta de Bluff, el poble situat més al sud de Nova Zelanda. El poble com a tal no té absolutament res interessant ja que és molt industrial i gris. El que realment volíem veure era la famosa senyal amb les indicacions de distàncies a altres llocs del món situada a Stirling Point. Ens ha costat aconseguir aquestes fotos però per fi les tenim, ara ja ens podem morir tranquils.

Bluff, un lloc que se’ns resistia però que fer fi hem conquerit

Bluff, un lloc que se’ns resistia però que fer fi hem conquerit

Finalment, després d’haver visitat tot el que teníem previst, hem fet via cap a Invercargill, una ciutat horriblement lletja que només utilitzarem com a camp base per passar la nit. Concretament dormirem al Invercargill Apartment Hotel i ens costa 162,10NZD. Demà haurem de matinar bastant per anar cap a Doubtful Sound, un dels llocs més macos de NZ, així que pregueu perquè ens faci bon dia. Bona nit!

Leave a Reply

%d bloggers like this: